Skip to content

DRIVE

01/12/2012

Molta gent la considera la pel·lícula de l’any, si és així anem apanyats. He entrat a la sala amb ganes, pensant que seria un film d’aquells que t’atrapen i enlluernen i passes hores recordant-la. Doncs bé, he sortit del cinema i m’ha sortit aquesta crítica: és un guió pensat per Charles Bronson dirigit per Lyona.

Faré un repàs dels punts pels quals m’ha punxat:

 

El protagonista: per davant, que quedi dit clar, Ryan Gosling fa una interpretació excel·lent. Segurament és el millor de tot plegat. Però no hi connectes, és una persona freda, sense passat ni futur. Sé que el director vol donar fredor al relat, però si ho fas, has de tenir en compte que els espectadors han de crear un vincle emocional amb algú, aquí no ho trobem en cap personatge ni conflicte.

 

La trama: no ens enganyem, no té res de nou. Això no hauria de ser un problema, però saber als 20 minuts TOT el que t’espera li treu qualsevol emoció. Les trames paral·leles t’ensumes que es trobaran, saps qui sobreviurà i qui no, qui és el traïdor,…zero sorpreses.

 

Estètica: aquí sí que no ho entenc. Han basat gran part del film en aquesta estètica dels 80’s i llavors resulta que els personatges van tots amb Iphone. Sé que sembla una ximpleria, però hem fa saltar l’atenció. Només un detall, mireu Pulp Fiction, tot l’atrezzo és atemporal. Hipnotisme subliminal.

 

El ritme: calmat, sí, això no vol dir que t’adormi. Doncs jo quasi ho faig, no he tancat els ulls simplement per no sentir malgastats els diners pagats. Començar tranquils i a mig film convertir-se en una explosió de violència. Doncs no. Ni això. El mateix ritme, o menor, amb sang. A més, les morts dels dolents són les més fluixes de totes.

 

La persecució inicial: i vet aquí el punt a favor. El seu creador no és ximple, per això em fot que hagi tirat per la finestra un més que possible gran film. La pel·lícula s’inicia amb un robatori i persecució de la policia, i tota, gravada des de dins el vehicle. Genial! I després? Doncs tot filmat de la manera més simple possible, sense miraments, però amb imatge amb slow play. No ho entenc.

 

No és una mala pel·lícula, ni molt menys, però punxa en les seves pretensions. És diferent a tot el que veiem a les pantalles actualment, però una aposta que es queda a mig gas.

Advertisements
One Comment leave one →
  1. 01/13/2012 20:22

    Ja et vaig dir ahir el que en pensava… Coincideixo en forces coses, malgrat tot, m’ha agradat, i molt. Té alguna cosa que hipnotitza, com molt encertadament dius de ‘Pulp Fiction’. No sé si és l’estètica dels 80 (els anacronismes que comentes els veig superflus, perquè la trama no succeeix als 80 sinó que el seu director s’hi vol acostar), la música, la direcció continguda amb les inesperades i desproporcionades explosions de violència, el personatge (que jo personalment el veig -salvant les distàncies- com una mena d’home sense nom que va popularitzar Eastwood), els incontables homenatges cinèfils, no ho sé… El fet es que em va captivar. Bastant presumptuosa, molt cert, però és d’esperar quan ha estat seleccionada i premiada a Cannes. No obstant, crec que és una de les pel·lis de l’any ( i m’atreveixo a dir, fins i tot, que material de culte), però no millor que ‘Insidious’.

    http://blogs.elpunt.cat/elsmaleitsbastards/2012/01/04/%C2%ABdrive%C2%BB-el-retorn-de-l%E2%80%99home-sense-nom/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: