Skip to content

FRIENDS&FILMS: TERCIOPELO AZUL per PITU GONZÁLEZ

03/15/2012

Nascut a Figueres el 25 de novembre de 1985, des de ben petit vaig estimar les tardes perdudes mirant pel·lícules i els caps de setmana guanyats mirant pel·lícules al cine. Vaig començar a aficionar-me al món del cinema llogant cintes en VHS gràcies a l’únic videoclub del meu barri, però per alguna extranya raó només llogava cintes on apareguéssin nens orientals repartint “tollinas” tipus Kung-fu kids o Lucky Seven. Més endavant la meva germana em va fer descobrir el cine americà amb pel·lícules com “Cazafantasmas”, “Los Goonies”, “Gremlins”, “Una pandilla alucinante”, “Pesadilla en Elm Street”, etc.
Des de llavors no he deixat de xupar-me tot tipus de cine i de tot arreu del món. Estic obert a tots els gèneres, però reconec que actualment m’encanta el cine negre americà, tant clàssic com modern. David Lynch, Quentin Tarantino, David Fincher, James Gray, Don Siegel, Raoul Walsh, Jacques Tourneur, Orson Welles, Nicholas Ray, Alfred Hitchcock,Wong Kar Wai, John Ford, Dario Argento, Sergio Leone, Roberto Rossellini, Nacho Vigalondo, Ivan Zulueta, Víctor Erice, François Truffaut, Jean Renoir, John Boorman, Park Chan Wook, Bong Joon-Ho i Akira Kurosawa; són alguns dels meus directors preferits.
He provat de fer algún curt, amb l’ajuda d’en Jacint Casademont: “Petit Misteri” i “Amor Zombie”, amb l’ajuda d’altres amics com són l’Arnau Bronsoms: “Una parada en el camino”, en Gerard Pellicer i la meva xicota Núria Monfort “Ven a mí” i en solitari “Muerte al director”.

TERCIOPELO AZUL

Quan en Cinto em va parlar de la secció FILMS&FRIENDS li vaig dir: “Joder! és una molt bona idea!”. Però quan em va d

ir: “Vols participar?”, vaig pensar: “Merda! quina putada i ara quina és la meva pel·lícula preferida? tinc una pel·lícula preferida? en realitat en tinc moltes…”, però evidenment li vaig respondre: “sí, vale, participaré encantat”.
El cas és que m’ha servit per recordar quin tipus de cine m’agrada i m’agradaria arribar a fer algún dia. Sembla una tonteria, però gràcies a en Cinto he descobert que veure una gran quantitat de films i sèries de televisió (gairebé a diari) pot arribar a distorsionar i enganyar el teu sentit i gust audiovisual. Així que primer de tot vull donar-li les gràcies per fer-me descansar i obligar-me a reflexionar un moment.

 

 

Bé i després d’haver-nos xupat les polles, començo a explicar quin film he triat i perquè. He donat moltes voltes per decidir quin film reflexa tot el que m’agrada del cinema, abans de triar-lo he pensat en altres, com per exemple l’exel·lent Zodiac de David Fincher, però el seu extremat realisme m’ha tirat enrera. Reconec que és una pel·lícula molt ben narrada, amb una casting espectacular, muntatge perfecte, gran banda sonora, ambientació inquietant i una direcció impecable (és un dels pocs directors que em fa pagar una entrada per veure qualsevol pel·lícula seva en el cine); però aquesta perfecció fa que em decanti per una pel·lícula amb més encant, més màgica, fosca, pertorbadora i en ocasions enigmàticament poètica. Es tracta de Terciopelo azul de David Lynch.


El primer que m’atrapa del film és l’argument i el génere. Em recorda a la fantàstica trilogia dels animals de Dario Argento (“El pájaro de las plumas de cristal”, “El gato de las nueve colas” i “4 moscas sobre terciopleo gris”) i inclús a la seva obra mestra “Rojo oscuro”, més coneguda com “Profondo Rosso”. M’encanten les pel·lícules que s’emmarquen en un génere que es pot anomenar thriller, criminalístic o de misteri. I si l’argument gira al voltant d’un protagonista que no té res a veure amb el món criminalístic pèro que es veu immers per casualitat i per curiositat en la investigació d’un assassinat, ja sóc l’home més feliç del món. Inclús Tesis, que reuneix aquests requisits, m’agrada i em fa disfrutar davant de la pantalla.

 

Però Terciopelo azul és molt més que un argument atractiu, el seu encant va més enllà del seu contingut i la culpa és del director. El que m’ha decantat a triar aquest títol és la forma, és la manera que té el director de filmar i explicar-nos el que succeeix en l’aparent tranquilitat d’un poble d’Estats Units i els recursos que utilitza, ja es situin en el muntatge o en el guió. David Lynch es caracteritza per intentar retratar en la majoria dels seus llargmetratges el costat més fosc i pertorbador de les persones. Terciopelo azul és el retrat de la part més fosca de la societat; d’una part que existeix però que la majoria de la població desconeix o si més no intenta evitar i fer veure que no existeix.

L’inici de la pel·lícula és una declaració d’intencions, és el resum explicat en imatges, del que veurem al llarg del metratge. Lynch ens ensenya la tranquilitat i la felicitat d’un poble americà, on els bombers somriuen perquè no hi ha focs per apagar, la dona d’una casa qualsevol descansa mirant la televisió (on curiosament surt una pistola) mentre el seu home rega les plantes plàcidament i el seu gos passeja pel jardí. Però tot dona un gir quan l’home que rega les plantes cau al terra fulminat per un dolor que sent a la nuca. La càmera no es queda quieta ensenyant-nos com cau l’home, sinó que aprofita per apropar-se a la gespa fins endinsar-se sota terra i mostar-nos un gran nombre d’escarbats caminant uns sobre els altres; tot acompanyat d’un so que intensifica la sensació d’estar veient unes imatges si més no inquietants. Aquí ens resumeix el tema principal del film: el món no és tan senzill com el veiem o el volem veure, el món és estrany i a vegades toca veure i experimentar coses que havien estat sempre ocultes.

 

La trama de la pel·lícula comença quan el protagonista (Kyle Maclachlan), que és el fill de l’home accidentat al jardí, torna al seu poble perquè el seu pare ha estat hospitalitzat a causa d’aquest incident. En el trajecte de tornada de l’Hospital a casa es troba una orella humana, una orella que li han tallat a algú. El protagonista anomenat Jeffrey se la queda mirant una bona estona, moment que Lynch aprofita per apropar la càmera fins a endinsar-nos a tots els especatadors a l’interior de l’orella. I és a partir d’aquest moment quan en Jeffrey començarà a descobrir coses que mai havia vist, sentit o experimentat. Portarà l’orella a un policia del poble, convertirà en complice de les seves indagacions a la filla del policia, coneixerà a l’enigmàtica cantant que actua cada nit en un bar del poble, coneixerà a un desfasadíssim sàdic, pertorbat i drogoaddicte anomenat Frank (Dennis Hopper) i, en definitiva, s’endinsarà en un món tenebrós, fosc i misteriosament atractiu que fins ara era totalment desconegut per al protagonista.

 

 

Lynch utilitza dues cançons (Blue velvet de Bobby Vinton i In dreams de Roy Orbison) per reforçar la narració (de passada dóna el títol al film a través d’una d’elles) i la construcció dels dos personatges més complexos i enigmàtics de la pel·lícula, en Frank interpretat per un magnífic Dennis Hopper i la Dorothy Vallens cantant d’un club nocturn interpretada per una sensual i pertorbadora Isabella Rossellini. El món fosc i enigmàtic que descobreix en Jeffrey gira al voltant d’aquests personatges, els quals he de dir que són un dels atractius més importants del llargmetratge.

 

Com que no vull fer spoilers ni allargar-me més, no explicaré res més de la història narrada durant la pel·lícula, només diré que el final és una de les parts que més m’agrada del film, sobretot quan la càmera surt de l’orella del protagonista per mostrar-nos com el món torna a la seva aparent normalitat, ensenyant un altre cop la casa del protagonista i els seus pares, uns bombers que somriuen perquè no han d’apagar cap foc i un preciós ocell que s’està menjant un insecte. Un final que casa perfectament amb l’inici i que fa que la pel·lícula compti amb una de les narracions audiovisuals més rodones que he vist mai.

 

En definitiva, puc dir que Blue Velvet és el meu film preferit perquè tots els recursos que es poden fer servir en una pel·lícula i que m’agradaria arribar a utilitzar i entramar tan bé en algún moment de la meva vida, es troben en ell. Per mí és la pel·lícula més ben realitzada i més rodona del senyor David Lynch, el director més experimental i enigmàtic que existeix a l’actualitat i que sempre s’encarrega de recordar-nos el que diu en més d’una ocasió el protagonista de Blue Velvet: “El mundo es muy extraño”.

 

Anuncis
One Comment leave one →
  1. 03/15/2012 17:00

    Bravo! Gran post!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: