Skip to content

Què, BUENAS NOCHES Y BUENAFUENTE?

04/17/2012

El retorn d’Andreu Buenafuente a televisió és sempre una bona notícia. El presentador sempre ha apostat per l’entreteniment de qualitat, sabedor que no tot s’hi val per mantenir a l’audiència enganxada a la pantalla, convertint el seu cognom en una garantia catòdica., a vegades més encertada que d’altres, però que mai ha traït els seus principis.

Després de 8 mesos allunyat dels platós ha tornat amb Buenas noches y Buenafuente, fidel al seu estil, però ubicant-se, a partir de la setmana passada, al prime-time d’Antena3 dels diumenges.

Com a guionista amb ganes de riure i aprendre a parts iguals em vaig plantar puntualment al sofà per seguir-lo atentament. Ara, passats un dies, en trec les meves conclusions, que he decidit plasmar per seccions. Quedi clar que no és una crítica d’espectador ni expert, simplement el punt de vista d’un aspitrant a professional del medi amb ganes de reflexionar per millorar.

Video d’introducció: Brillant. Gran obertura del show a l’estil nor-americà. Un desembarcament a una terra estranya, les 10 de la nit, de gran competència, retratada literalment. Bons gags acompanyats d’una realització excepcional. L’aire “Agárralo como puedas” més que palpable i gaudible.

Monòleg de benvinguda: Gran encert l’aparició del presentador en calçotets. Tota una declaració d’intencions. Després d’any d’experiència no ha de demostrar res, qui aposti pel seu programa, serà per la confiança adquirida després d’hores i somriures compatits. El vídeo del seu passeig pel carrer, va demostrar que sap connectar amb la gent normal, que al cap i a la fí és qui li otorga el poder de treballar en el que li agrada.

Monòleg d’actualitat: Un sabor agredolç. Potser la manca de temps, o voler ser condescendents amb els nou vinguts que el desconeixien pels seus horaris intempestius fins llavors, van provocar una falta de mordacitat. Tot i així va demostrar que és dels millors, pioners, en el gènere del monòleg amb el gag de “Roborbón”. M’agradaria apuntar també algunes queixes de piuladors queixant-se d’un pressumpte “robatori” dels seus acudits. És possible? Sí, però això no significa que sigui així. Durant dissabte van aparèixer mil i un acudits referint-se al tema del Rei, tothom jugava amb els mateixos ingredints, i és inevitable que es produeixin coincidències. En Berto va fer la mateixa reflexió en el seu bloc amb encert.

Aparició Froilán: Sincerament, aquí em va decebre. El tema era sensible a molts tractaments diferents, i utlitzar el recurs de la paròdia personificada no em va sembla la més adeqüada. Un enfocament diferent, un guió amb un parell de voltes més, hauria donat més seguretat a l’actor i més consistència al gag.

Aparició Arancha: tema caduc, i de diàlegs apagats. El recurs Pinpinela ja està molt vist. Millor haver obviat el tema i apostar per temes més actuals. Això sí, gran veu de la recent incorporació, que més tard va demostrar que amb un paper més sucós pot aprofitar-lo al 100%.

Pulpo Paul: Corbacho torna amb l’Andreu apostant pel que millor li funciona: el presonatge explosiu. Amb el record d’en Sebas encara a la memòria ens va oferir una performance que va funcionar. Segurament no és l’humor més representatiu del programa, però dóna un ritme i espectacularitat molt d’agrair.

Els tres xefs: Bona idea, que s’hauria d’explotar a partir d’ara. L’Andreu no és un gran entrevistador, però si sap mantenir conversacions on els convidats gaudeixen, alhora que ell mateix i els espectadors. Apostar per la seva bona relació amb personatges coneguts és una manera de suplir les entrevistes que a vegades es fan llargues i avorrides al no congeniar del tot.

Lady Gaga: A mi les parodies musicals no m’agraden. És un gust personal, no més, però Berto Romero és capaç de sortir-se’n amb èxit. No era un gag brillant ni innovador, però el recurs de les acompanyants i la trempera d’en Berto van convertir-lo en un dels punts forts del passat programa.

Entrevista a Ewan McGregor: No és fàcil aconseguir una gran estrella per captar l’atenció del gran públic, a més si es tracta d’un actor internacional. Ells volen vendre la seva pel·lícula i t’has d’adaptar a les seves condicions. Sabedors d’això, i amb bon ull, van apostar per fer recaure el pes a la relació establer-ta entre l’Andreu, en Berto i Corbacho. Per mi, l’interacció dels tres, s’hauria d’explotar a fons fins convertir-se en una de les marques del programa. Entrevista prescindible, més ja havent comptat amb la tertúlia dels tres cuiners. Va tallar el ritme.

Los serios: Reivindicació farcida d’humor negre al principi , amb una segona part gaudible per tothom. L’encontre inicial va deixar constància de la química entre Buenafuente i Romero i l’alt nivell de les peces gravades tant a nivell tècnic com creatiu. La representació d’extractes de “La casa de Fernanda Alba”, tot i no ser res espectacular, va complir de sobres.

Amaral: Després d’una pausa, l’única del programa, vam tenir una actuació en directe del grup. Ja sabem del gust del presentador per la música en directe. Qualitat n’hi havia, però deslluïda al convertir-se en un apèndix final. Millor una pausa a mig programa amb l’actuació donant-li pas.

En definitiva, el programa em va agradar. Cap gran canvi a destacar, i ben fet, ja que la formula és encertada. Falta un xic de rodatge per trobar dinàmiques, alhora que reflexionar com i què va funcionar i com corregir el que no ho va fer tant.

Sigui com sigui: benvingut de nou, Buenafuente!

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: