Skip to content

L’OU O LA GALLINA? LA FICCIÓ A EEUU I UK

06/05/2012

El company Marc Bataller ha escrit un article al bloc del Maleits bastards parlant de la sèrie de la BBC Inside men. Només llegir-ne el títol “Llarga vida als britànics” m’he tornat a preguntar de nou: és diferent la ficció d’EEUU i UK? El motiu?

En ordre: sí, són diferents; la raó és simple, uns creuen que tot comença amb l’ou, els altres veneren la gallina. Deixeu-me que m’expliqui.

Agafem un exemple clar. Misfits, de Channel 4. Un grups d’adolescents de barriada adquireixen poders i cada setmana viuen una aventura diferent. Això a EEUU no hauria pogut ser. El seu creador es presenta al canal WB amb el projecte sota el braç i l’envien de pet a casa o bé li demanen uns canvis radicals. En cas que la idea fos d’un nord-americà la sèrie hauria sortit completament diferent: el personatge graciós seria negre, el seu ineterés amorós no podria lluir uns quilets de més, i la resta de personatges no existirien, no hi ha tantes tipologies diferents de nanos marginals!

Vet aquí la diferencia. A Anglaterra primen els personatges per damunt de tot (mai del tot bons ni del tot dolents), mentre, a Nord-amèrica lo important és el concepte (espectacular, on els protagonistes no són més que simples peons).

Dues de les produccions més perfectes, pel meu gust, i recents dels americans són Dexter i House. Personatges poc simpàtics que no són ni herois ni malvats, mig i mig. House segurament és un dels protagonistes més interessants parits allà i curiosament l’interpreta un britànic i es basa en un mite literari com és Sherlock Holmes. Curiós com a mínim, no? Sembla que per fi els yankis han entès que una trama, adquireix profunditat, i enganxa el doble, explotant les virtuts i defectes del protagonista. El personatge fa gran l’argument, poques vegades al revés.

Un altre cas clarificador. Doctor Who i James Bond. Aquestes dues franquícies en mans americanes no s’haurien allargat més de tres films i potser unes 7 temporades. En canvi els anglesos han allargat la seva vida degut a ser papers marcats i que sobreviuen actor darrere actor.

D’aquestes conclusions també ens adonem de la llargada de les sèries. Si a UK duren, màxim tres temporades, és degut a que s’adonen que en aquesta quantitat de capítols ja han explotat tots els detalls de la personalitat del protagonista. En canvi, a EEUU, al moure’s per arguments, s’allarguen indefinidament buscant sempre noves aventures per explicar.

I a Espanya? Aquí no som ni d’uns, ni d’altres. El que podríem considerar cinema de qualitat, aquell que arreplega Goya’s, es basa en personatges torturats. No importa la trama, només veure com el protagonista es lamenta escena a escena. En canvi, quan explotem el concepte, intentem donar-li emoció a tot plegat, punxem, no tenim credibilitat amb els protagonistes plantejats. Són un desgraciats, el malvat de torn a l’escena final el veurà, es riurà a la seva cara i li cridarà “Ets un puto desgraciat! Torna a casa, perdedor!”

A l’hora d’escriure un guió s’ha de trobar un terme mig. El protagonista ha de ser únic i creïble per explotar i enriquir la trama. Han de ser una parella de ball, un ha d’ajudar a l’altre, i per això calen moltes hores d’entrenament fins que es compenetrin del tot.

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: