Skip to content

LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES, SEGONS DAVID FINCHER

08/23/2012

En antecedents. La novel·la en que es bassa l’he llegit pel damunt. No em vau atreure massa. Potser el que més m’interessava era el motiu pel qual aquesta trilogia es va convertir en un fenomen. Després vaig veure la pel·lícula sueca, molt correcte però que el seu baix pressupost deslluïa. Segurament un xic més d’estètica podia convertir-la en un producte més fàcil de digerir.

Un temps després, Hollywood, va apostar per fer-ne un remake. El director escollit va ser David Fincher, un dels meus preferits del meu panorama actual. Si aquest americà domina una cosa és el tempo del thriller, l’imatge climàtica del thriller i la profunditat dels personatges en el thriller. No podia haver millor elecció.

Ara que ja he vist el film, només puc dir, que m’ha decepcionat. No és una mala pel·lícula, ni molt menys, però hi trobo a faltar una empremta més personal.

En primer lloc el ritme, mal conduit i massa llarga la duració. Fincher sembla no saber com conduir les dues històries en paral·lel, tal que quan els personatges principals es troben ja ha passat una hora i és més imperatiu que per possible objectiu en comú.

Aquí saltem als personatges, que semblen perduts en els seus propòsits, es mouen per inèrcia, no per convicció. En cap moment sembla que Craig tingui interès vertader en descobrir la veritat, per ell són unes vacances pagades amb divertimento de fons, i ella li dóna un cop de mà, així simplement. Salander no s’introdueix per venjar la morta d’una víctima de la violència de gènere ho fa pel seu sentiment de culpa cap a Craig. La relació entre els dos mereix recriminació a banda, semblen dos adolescent fent malifetes movent-se per picors en el pubis.

L’ambientació és, realment, aconseguida, però la direcció, sempre efectiva en Fincher no acaba d’encertar. Sembla haver acceptat el rodatge sense preparar-se gaire res, buscant sempre simetries forçades, involuntàriament, que trenquen amb l’imatge que realment ens hauria d’explicar. Una història bruta, malaltissa és perd, per la seva direcció freda, correcta i sense maldat. Si la contraposició era el que buscava hauria d’haver aprofundit en els personatges, però es queden, aquests, en retrats simplistes i superficials.

Cert, li he donat per tots costats, però això no significa que sigui una obra per oblidar. Simplement, coneixent fins on pot arribar Fincher, em deixa amb pitjor gust que si ho hagués parit un director menys visrtuós. Hi ha la seva empremta, el tall de tortura final és excel·lent en tots els sentits, tot i que finalitzat de manera abrupta, però en general li falta punch. Possiblement, acceptar el repte, sols un anys després de realitzar un obra de la grandesa que és La red social n’és el màxim culpable.

Es rumoreja segona part, amb el mateix equip, i que no veuríem fins d’aquí un parell d’anys. Temps suficient, i confiança absoluta, en que aquest cop sí, em deixaran amb la boca oberta.

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: