Skip to content

Aquesta és meva

12/27/2012

Molts dels directors que criden l’atenció just al principi de la seva carrera amb una aposta personal d’estil es veuen atrapats en un cercle viciós que els assegura un lloc a Hollywood però alhora fa que no puguin explorar nous territoris. Tot i que semblen tenir-ho tot fet a partir de llavors alguns d’ells s’atreveixen a trencar les seves pròpies regles per oferir-nos films que semblen fora de la lògica de les seves filmografies. En alguns casos parlem d’un fracàs, 1941 d’Steven Spielberg per exemple, però en altres directors ens trobem en, possiblement, la seva pel·lícula més perfecte i sincera. Aquí recullo alguns d’aquests casos.

Quentin Tarantino. Jackie Brown

Després de l’èxit de Reservoir Dogs, que li va obrir les portes de Hollywood, i Pulp Fiction, que va atorgar-li un lloc vitalici, es va desmarcar amb aquest film amb regust amb black exploitation.

Què la fa diferent? És la primera vegada que parteix d’un material que no és propi, es tracta d’una novel·la d’Elmore Leonard, i el seu protagonista és una dona, a més de color i rondant la quarantena. El ritme pausat, ple de melancolia, violència continguda i personatges complexos la converteix en una pel·lícula més pròpia d’un director al final de la seva carrera que d’un enfant terrible.

Tim Burton. Ed Wood.

Ja havia filmat el doblet de Batman, la seva cara més comercial, i Bitelchus i Eduardo Manostijeras quan Burton va filmar el biopic del pitjor director de la història.

Què la fa diferent? La reflexió que s’amaga darrere. Sembla que el director es qüestioni el seu futur a Hollywood després de quatre èxits seguits. Podrà continuar sorprenent a l’audiència o acabarà perdent-se en la jungla dels estudis. La primera vegada que retrata el món real, sense cap toc de fantasia, amb personatges que toquen de peus a terra al desinflar-se les seves il·lusions.

David Lynch. El hombre elefante

Cabeza Borradora va convertir-lo en un director de culte en el món underground. Aquella sensibilitat especial va cridar l’atenció d’Albert Brooks, que va oferir-li un film amb clares possibilitats d’Òscar.

Què la fa diferent? Tot. Lynch semblava que es quedaria estancat en els circuits d’art i assaig quan va acceptar l’encàrrec i per contra del que tothom podia pensar va oferir un film digne d’una autor clàssic. Narrativa continguda, imatges plenes de poesia i una gran direcció d’actors fa que encara avui molts tinguin que comprovar a l’IMDB que el seu director és el mateix de Mullholand drive o Cabeza borradora.

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: