Skip to content

Ja he vist DJANGO UNCHAINED, i això en penso.

01/21/2013

Com tots sabeu sóc fan incondicional de Quentin Tarantino. Encara que sembli una tonteria, això mateix, fa que em vegi capacitat per a fer-ne una crítica més sortida del cor que del cap, encara més després de dos anys esperant veure-la. He pensat, que per a intentar ser just – i que a molts de vosaltres tampoc us importen gaire les palles emocionals que m’he fet amb ella – podria fer un resum dels punts que més destaco de la pel·lícula. Seré directe i breu, a més del més just possible, sense exageracions ni justificant els errors que hi he trobat. Serà complicat, però divertit.

La direcció: Era una cosa que no m’esperava per res del món. Sempre he considerat a Tarantino millor guionista que director, però en aquesta ocasió he d’admetre que les tornes s’inverteixen. El que transmet amb els angles de càmera, la distribució dels plans i tota la resta és simplement del millor que he vist aquest any. Un cop vista puc dir que és injust que no opti a l’estatueta de millor direcció.

El muntatge: segurament el punt més fluix de tot plegat i un gran problema. La seva durada és excessiva. Així com la primera hora és un nonstop intens i interessant, just amb l’arribada de Leonardo DiCaprio afluixa el ritme i hi ha moments que realment no aporten res més que engrandir l’ego del director/guionista. El muntador hauria d’haver parat els peus a Tarantino, però al ser la primera vegada que ocupa al càrrec, em temo que no s’hi ha atrevit.

El repartiment: estàvem avisats, Leonardo DiCaprio i Christopher Waltz duen a terme unes interpretacions brillants. No només aconsegueixen transmetre el que succeeix en cada moment,; a més, saben dotar als personatges d’unes característiques pròpies més enllà del que n’arribem a saber. Però ull, per mi, la sorpresa més gran és Samuel L. Jackson, que simplement fa el millor treball de la seva carrera. Que no l’hagin nominat és de vergonya.

Cameos: l’aparició del mateix Quentin no només no aporta res de per sí,; a més, l’escena sobra completament i s’allarga en excés. La resta de cameos passen més desapercebuts i no només no molesten, a més et fan dibuixar un bon somriure si ets seguidors acèrrim del director.

Humor: present en bona part del metratge. Cada dos per tres t’arranca un somriure, però la seva escena del KKK és antològica dins el món de la comèdia.

La música: segurament no compta amb un gran tema per a ser recordat o explotat com sí tenien Pulp Fiction o Kill Bill. Això sí, la seva mescla de música de spaghetti western, funky i hip-hop encaixa a la perfecció en les seves escenes.

Violència: molta, continguda fins que explota de manera espectacular. La pel·lícula més sanguinolenta del seu director, crec.

El guió: per mi no es tracta d’un dels millors de la seva carrera, però conté escenes concretes que sí s’han d’emmarcar, però tampoc negaré que n’hi ha algunes que sobren.

En resum, no és el millor film de Tarantino, per mi les seves tres primeres pel·lícules són molt millors, però Quentin sembla créixer a cada nou film i que ben aviat caurà la seva obra mestra. Això què vol dir? Que n’estic segur que amb una hora menys de metratge i algun retoc més hauríem tingut una de les pel·lícules de la dècada. Ara bé, us asseguro, que és una de les cinc millors pel·lícules d’aquest any.

El millor: la direcció, interpretacions i primera hora de metratge.

El pitjor: el muntatge, que ha salvat escenes buides.

Una nota? Nou sobre deu.

Fitxa IMDB

Advertisements
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: