Adéu, Tom Sharpe

Fa quasi tres anys, servidor, estava trist. Molt trist. Un seguit de circumstàncies em van anar esborrant el meu somriure habitual fins convertir-me en un homenet gris. Durant setmanes em vaig dedicar a treballar i llegir, poc més. Ni ganes de xerrar amb els amics, ni de sortir a passejar, ni res de res. Res valia gaire la pena. Però el destí va decidir ficar a prova les meves conviccions fent caure a les meves mans un llibre que prometia servir-me els millors textos dels millors autors del millor humor anglès. Semblava un repte. El vaig acceptar.

Pàgina a pàgina vaig llegir bones intencions que no portaven enlloc. Situacions estrambòtiques, diàlegs impossibles i demés ximpleries que en un altre moment m’haurien divertit no feien més que deprimir-me encara més. Potser el problema és meu, vaig pensar, que he perdut la facultat de riure. I escolti, qui perd l’humor, deixa de ser humà. O això m’han dit tota la vida, i no tinc temps per reflexionar-hi profundament.

Però resulta que janse cap ni peus que em va anar fent relaxar els musculs de la cara, després descontraure les galtes per acabar rient per sota el nas. Sí, vaig riure. Per primer cop a la meva vida vaig riure gràcies a un text escrit. Era allò possible? Potser era simple casualitat, ja feia  a la meitat del llibre va arribar el torn d’un tal Tom Sharpe amb un retall de la seva novel·la Wilt. Concretament aquell on el seu protagonista és interrogat per un policia crispat. El que comença amb un to digne de novel·la negra va anar derivant en una bogeria semolt que no em divertia i potser ja tocava, i per pura coincidència va ser llegint el calvari d’en Wilt, no?

Tot desconfiat, l’endemà, vaig anar a la biblioteca per agafar en préstec el llibre en qüestió. Aquella nit, de nou, vaig tancar-me al meu raconet de món per temptar la sort altra vegada. Poques pàgines després em vaig rendir. Aquella novel·la era molt bona, o no, o ves a saber, no tenia cap per a reflexions, estava massa ocupat intentant no ofegar-me tot llegint-la mort de riure. Les desventures d’aquell professor ofegat per la burocràcia, la luxúria de la seva dona i superat per la societat en general va guanyar-se un lloc d’honor entre les meves obres preferides.

Ja ha passat força temps d’allò. En aquest lapsus m’he comprat el llibre i rellegit un parell de vegades, he seguit els maldecaps del personatges en tots els llibres de la saga i he tastat altres novel·les de l’autor, i tot i que mai he pogut repetir aquella agradable sorpresa sí que he gaudit sempre.

Però a banda de tots els seus textos li dec a Sharpe moltes més coses. Recordo amb il·lusió un vespre en una terrassa cantant-li, amb una birra a la mà, a la meva ex-parella les mil i una virtuts de les novel·les de Wilt o com vaig començar a escriure les meves primeres columnes a Underbrain inspirat per aquest gran. Fins i tot, no fa gaire, vaig animar als alumnes del meu taller d’escriptura creativa a ficar el nas entre les seves pàgines.

La seva visió crítica m’ha ajudat a treure ferro als problemes que inunden els mitjans o la meva pròpia vida. I potser el més important de tot, quan crec que tot el que em rodeja va de pena, em sento reconfortat per assemblar-me al meu estimat antiheroi.

Tom, gràcies per tot. En Wilt i jo farem una pinta en honor teu.