Skip to content

EL HOMBRE DE ACERO

06/22/2013

L’aposta era arriscada.

La trilogia de Batman a càrrec de Christopher Nolan va despertar les esperances de Warner i DC. Amb un xic de sort podrien arribar a imitar els passos de les adaptacions de Marvel creant el seu univers cinematogràfic propi. Amb una base que és el tríptic del senyor de la nit van fer un primer intent amb el Green Lantern de Ryan Reynolds, però va ser frustrat. Ara que es compleixen 75 anys de la creació de l’heroi de la capa vermella calia fer un pas endavant per seguir ampliant-lo o deixar-ho estar per una llarga temporada.

Es van decidir per seguir tenint a Nolan com a padrí i buscar algú amb solvència per dirigir-la, Zack Snyder. La barreja d’aquests dos ingredients ha quedat reflectit a la gran pantalla. El hombre de acero navega entre dos aigües, una reflexiva i que intenta tocar de peus a terra per segons després empendre el vol de l’espectacularitat. La combinació és sorprenent, tot i que no rodona.

Ens trobem amb una narració a la qual li manca un nus marcat, com ja passava a Batman Begins, i dels orígens no tardem a saltar al desenllaç. La primera part del film ens planteja tots els dubtes d’un ésser confús amb sí mateix, amb dos referents paternals que semblen llançar-li missatges contradictoris i que el nostre protagonista anirà platejant-se fins trobar un punt entremig, el resultat és la creació de Superman. D’aquí que alguns es queixin del poc pes dels personatges secundaris, però crec intuir que serà una peça clau en una més que possible seqüela. Aquí tenim una pel·lícula filosòfica, introspectiva, que busca un sentit a l’existència de l’heroi, això sí, repartint clatellots que destrueixen edificis com aquell que esternuda i buida el cendrer.

Tot i el fons de Nolan Snyder beu obertament d’altres directors per plasmar en imatges el guió. Quan vol reflexió tira de Malick, quan vol ciència ficció s’enrecorda de J. J. Abrams i quan li pica per l’acció amb gegantisme té un deute amb Michael Bay. Més que Superman, metaforicament parlant, estem davant d’un Frankenstein que també es busca a si mateix. I al cap i a la fi, d’això va tot plegat.

Nota: 7’5 sobre 10.

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: