Skip to content

ELYSIUM

09/08/2013

Neill Blomkamp, el director de Distrito 9, torna amb una proposta semblant on sci-fi i crítica social es donen de la mà. Si aquella ja era decepcionant, tot i el hype creat, amb aquesta no vegis.

Max, un ex-lladre de cotxes es guanya la vida treballant en una fàbrica. Coses que passen queda irradiat i amb un futur de cinc dies de vida per davant la seva única salvació és escapar-se a Elysium, un satèl·lit artificial on viuen els rics i poderosos. Hi passen altres coses a la pel·lícula, però m’importen encara menys.

La ciència ficció sempre ha estat un gènere marcat pel seu transfons social. Amb elements extraordinaris explicar històries que ens donin què pensar és una de les claus d’aquest gènere. El problema és quan una història crítica és simplement decorada per fer-la entretinguda, com en aquest cas. L’sci-fi és un camp on s’han de cuidar molts els detalls o tot s’ensorra. I sembla que aquest director no ho acaba de tenir presents.

Voler saber quins són els defectes d’aquest bluf de l’estiu? Doncs vinga:

Matt Damon: aquest actor mai m’ha fet el pes. Les poques vegades que m’han caigut mitjanament bé en pantalla és quan interpreta a un cretí, com a Dogma. Últimament només interpreta a personatges quadrats que emprenen missions quasi impossibles. I no, fill, no, no encaixes. Espero que aviat et donin el paper de malvat de la funció i explotis realment. Aquí es limita a fer cara d’olorar merda i poc més.

La lògica: el que us deia abans, en films d’aquest gènere o cuides els detalls o lo increïble de la història passarà a ser un sense sentit. Que un tipus agonitzat d’una escena a l’altra sàpiga utilitzar un exo-esquelet i es carregui a robots programats per matar en un tres i no res…doncs no. Que una màquina sigui capaç de curar a qualsevol de tota malaltia possible en tres segons i no la utilitzin en els habitants de la terra per millorar la seva producció tampoc encaixa. I així punt per punt de la pel·lícula.

Casualitats: Elysium es limita a construir tot a través de casualitats. Absolutament tot. Les accions dels personatges importen ben poc. Tot passa per casualitat.

Història d’amor: aquest recurs pe humanitzar el personatge a vegades funciona, però cal prestar-li temps i atenció. Aquí no és així. Si vols et muntes el romanç al teu cap, i prou. I no, el flashback no em serveix d’una merda.

En resum. Segueix la formula de Distrito 9 però amb pitjor resultat, si això és possible. No encaixa res.

Ah, Sharlto Copley ho fa molt i molt bé. És l’únic personatge que realment enganxa, tot i ser un fill de puta.

El millor: el disseny de producció i efectes digitals. El final també m’ha sorprès.

El pitjor: Matt Damon, que ha d’interpretar un personatge planer en una trama plana, i es veu superat.

Nota: 5 sobre 10.

Advertisements
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: