Skip to content

ASALTO AL PODER

09/16/2013

Fa cosa d’un parell de mesos vam poder gaudir d’una sèrie b anomenada Objetivo: la Cas Blanca on un grup de terroristes assaltava la casa del President d’EEUU i un home sol lis feia front. Ara ens arriba el mateix argument però amb més pressupost i reconegut repartiment. Quina se’n surt millor? Ai, amics, al pot petit…

Un policia del Capitolí té una entrevista a la Casa Blanca per aconseguir un lloc al Serveis Secrets. Amb bones paraules l’engeguen a pastar, així que aprofita que està allà per fer un tour amb la seva filla per l’edifici. Però aquell no és un bon dia per fer-ho, resulta que un grup de terroristes s’apoderen del recinte amb malvades intencions. A partir d’aquí tot és KA-BOOM!

Quan treus dos films de similar temàtica, per no dir calcada, amb pocs mesos de diferencia les comparacions són inevitables. Aquí la producció petita va apretar el cul per arribar primera a la cartellera, i tot i que amb un pressupost ajustat, va aconseguir emportar-se el favor del públic. En canvi, aquesta que és un blokbuster en tota regla, no només arriba tard, també peca de forces problemes. Fem-lis un repàs.

Els tòpics: infinitat, però el problema no és aquest en concret, és que a més es queda amb ells amb conformitat. No intenta explotar-los a fons, ni donar-lis la voltat. Són allà per seguir la tradició, sense que sembli importar-lis el motiu. Es fa així i punt. Quina opinió tenen els ciutadans del seu President? Com queda reflectida la mala actitud del protagonista en anys anteriors? Què en pensa realment la filla del seu pare? Res, no hi ha més enllà de les frases típiques.

L’acció: creix minut a minut fins desbordar-se. Quantes més explosions i trets apareixen en pantalla menys t’importa tot plegat acabes desconnectant. A més el CGI ho converteix en un espectacle artificial, sense ànima.

L’estructura: el temps dedicat als protagonistes queda massa repartit. No hi ha un personatge que et porti de la mà, que t’emocioni. Hi ha moltes pinzellades, en excés sobretot amb les dedicions del Pentàgon, però que aporten ben poc. Cada escena intenta fer-ho tot encara més complicat enlloc d’explotar els sensacions dels personatge opte per la tensió sense fons.

El repartiment: he de confessar que m’han agradat quasi tot. Foxx i Tatum fan bona parella, tot i que es separen durant una bona estona, cosa que debilita la narració. La petita no cau malament, cosa complicada, i James Woods simplement fa de militar rebotat que ja hem vist mil vegades abans. Maggie Gyllenhaal potser és la millor de tots.

L’estructura: infumable, sembla tirar per un camí trillat, però de sobre efectiu, per acabar perdent-se en un deliri explosiu sense cap ni peus. Avions, persecucions, caigudes,…tot en excés i sense ordre.

En resum, un intent fallit, tot i ser un dels guions més cars de la història, que es pensava que més era millor i no, no és així com va demostrar la seva competidora.

El millor: Tatum i Foxx, tenen un gran química i donen un xic de personalitat als seus personatges.

El pitjor: que se lis va la olla a partir de l’hora de metratge i la cosa s’allarga una hora més. Massa de tot.

Nota: 6 sobre 10.

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: