Skip to content

LA CASA DEL DIABLO (The house of the devil)

10/26/2013

Aquest any al Festival de Sitges no s’ha estrenat cap film dels autors consagrats del gènere. Curiosament si s’han projectat: The green inferno, Insidious: Chapter 2 i The Sacrament, de Eli Roth, James Wan i Ti West, respectivament. Aquest tres joves realitzadors, crec, són els tres autors de gènere més prometedors, per no dir ja consagrats, del moment. Amb Roth i Wan ja amb un nom dins la industria queda veure que passarà amb West, el més arriscat i personal de tots ells.

Finals dels 70’s. Una universitària busca una casa de lloguer per abandonar la seva residència. Com que va malament de diners accepta una estranya, però suculenta, proposta per treballar de cangur la mateixa nit que un eclipsi ocupa l’atenció dels mitjans de comunicació. Un cop a casa del seu client descobrirà que alguna cosa més s’amaga darrera l’oferta…

Va ser en Bouman qui em va descobrir The Inkeepers, film independent de Ti West que havia rebut aplaudiments i dures crítiques a parts iguals. El dia que em vaig ficar a mirar-la vaig descobrir una obra complexe, que alguns poden titllar de lenta, buida i superficial, amb un director que tenia les idees clares i bon pols narratiu. Gratament sorprès vaig veure’m les dues entregues de V/H/S on el director dirigeix un parell de capítols. Altra vegada un festí. És ara, cert temps després, quan he aconseguit donar amb The house of the devil, a la qual ja feia mesos que li anava darrera i de la que n’havia llegit meravelles. I amics, és ben cert, és molt bona.

Ambientació: Us ben juro que si abans de veure-la no n’hagués sabut gaire res m’hauria cregut que es tracta d’una producció feta a aquella època. Ara es porta molt això d’intentar fer passar films per antics, però on alguns es limiten a ficar-hi filtres i zooms impossibles Ti West va més enllà i n’imita el tempo, actuacions i sobretot, els silencis. Treball magnífic.

Guió: Com sol ser habitual a la seva obra durant bona part del metratge molts poden dir que no hi passa res. Tota l’acció, o xixa, es remunta a la mitja horas final. Però no ens enganyem, el desenllaç no tindria ni la meitat de força si no fos per tot el treball anterior, creant tensió poc a poc, quasi del no res. Als pocs minuts simpatitces amb la protagonista, entenem el seu món i manera de fer, i a mesura que s’acosta el perill sofrim amb ell. Treball esplèndid.

Actuacions: La protagonista, Jocelin Donahue, s’enfronta amb un repte complicat: actuació continguda, poques escenes de diàleg i molt treball físic. I se’n surt, i de manera eficaç. No només el seu físic s’escau a l’època, els seus gestos i mirades encaixen perfectament en aquesta post-adolescent mig virginal típica del gènere, però que amb el temps s’ha anat pervertint cinematogràficament parlant.

Temàtica: Ja queda ben clar només començar el film que es parlarà del satanisme, així que tranquils que no és un spoiler. Sabent la casqueria que s’hi podria bolcar el director prefereix jugar amb el misteri i deixant la quota mínima de sang pel final. A més, t’explica lo imprescindible, ni més ni menys, i deixa milers de interrogants que has de resoldre, o no, tu per la teva banda.

En resum, un films clàssic que agradarà als amants de La noche de Halloween de John Carpenter i ben poc als mants de la sang i fetge i espants sonors que et deixen sord.

Nota: 9 sobre 10.

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: