Skip to content

THOR: EL MUNDO OSCURO

11/06/2013

O de quan la confiança ja comença a fer fàstic.

Marvel, del no res, s’ha erigit en una de les productores més potents del moment. Disney ho venia a veure i va absorbir-la amb bon ull abans de la seva explosió total: Los Vengadores. Després de finalitzar l’anomenada Fase 1, que va servir per presentar els personatges abans de reunir-los, tocava fer seqüeles de tots ells i presentar-ne de nous. Un exemple del primer cas és Thor que va tenir film en solitari el 2011, l’any següent la seva participació a Los Vengadores i ara de nou nova entrega per a ell solet. Després de la mitja punxada que va suposar Iron-man 3 quedava descobrir si va ser casualitat o potser era el primer indicador d’una baixada de nivell general.

Els elfs obscurs volen aprofitar una convergència còsmica per acabar amb l’univers. Per sort a Asgard hi viu Thor, qui amb el seu martell ficarà un xic d’ordre, evitant la destrucció del seu planeta i el de la seva estimada. Tot això amb poca acció i molta broma, massa i tot.

Tot i que vaig entrar a la sala amb moltes ganes a mesura que el metratge avançava vaig anar perdent la fe fins acabar amb la mà a la cara preguntant-me que cony era aquell despropòsit. Jo entenc que Marvel vulgui aprofitar la seva fortuna actual explotant els seus personatges, però les presses mai són bones, i aquí queda demostrat. Estem parlant d’un film on el director és el de menys, els actors només actuen per cobrar un xec i de l’argument millor ni parlar-ne.

Passo a repassar els errors de la pel·lícula intentant que no m’exploti el cap.

Guió: segurament el més fluix de la funció. Tot haver-hi treballat tres guionistes es tracta d’un despropòsit absolut. En primer lloc ni el McGuffin ni ni el malvat de torn tenen un pes important, són una mera excusa per repartir cops al tram final. L’objecte de poder queda poc definit, no sabem ni d’on surt ni exactament quin poder té, i el cap d’els elfs obscurs apareix poc i aporta encara menys. Un altre punt fluix és la seva coherència. Molts dels personatges actuen per inèrcia, no per decisions meditades, i errors interns que trenquen la seva pròpia lògica són constants.

Direcció: val que no vulguis agafar un director de renom i dels cars. Entenc que Alan Taylor pot ser una opció tot i només haver fet televisió, però deixa-li clar que això és una pel·lícula èpica. És fàcil: no només fer primers plans i americans. Si mort un personatge busca les reaccions, que l’escena flueixi al seu tempo. No és massa complicat. Les úniques escenes que criden l’atenció són les que han realitzat l’equip d’efectes especials, la resta pot passar a ser un telefilm.

L’humor: si a l’anterior entrega aquest tenia una funciona pràctica i ben resolta, fer creïble el contrast entre els dos mons pels ulls de l’espectador, aquí es desboca i sembla que no es pugui passar una escena sense incloure-hi un gag, de manera forçada. Cert que en ocasions funciona, però hi ha una sobresaturació que acaba ofegant el ritme, sobretot en el terç final.

Els personatges: més planers que mai, en el cas dels protagonistes, i els secundaris naveguen entre ser completament prescindibles i torturar als espectadors amb el seu humor desquiciat, com en el cas del científic. La veritat és que semblen tractar-se de personalitats diferents però amb el mateix rostre i nom que a l’anterior. I sort que tenim a Loki, que tot i no ser de les seves millors participacions, almenys anima la funció.

Decorats: tot i que molta gent aplaudeix que Asgard en aquesta ocasió tingui una imatge més desgastada i lluent, com era a la primera, a mi em va molestar, ja no pel canvi d’una a l’altra, és més que resta èpica a tot plegat. Abans et quedava clar que aquells éssers era semi-deïtats i aquí toquen més de peus a terra convertint-los en personatges d’una reialesa semblant a Juego de tronos. Més terrenals, doncs menys contrast amb la Terra.

En resum, sembla tractar-se d’un film pensat per explotar la franquícia i seguir mantenint viu l’interès de l’espectador mig cap a la saga en general de Marvel. Apareixen tots els elements esperats però de manera deslluïda, sense èpica i quasi convertint-se en una paròdia d’ells mateixos.

Per cert, la becaria del film, interpretada per Kat Dennings. Es fa un xic pesada, però és maca, i he descobert fotos seves amb ben poca roba al damunt per Internet. A Google, ràpid!

El millor: el ritme, no decau en cap moment.

El pitjor: el poc pes dramàtic de la narració, intrascendent tot plegat.

Nota: 5 sobre 10.

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: