Skip to content

LA RATONERA al Teatre Apolo

05/22/2014

 

Des de Nadal la Mònica i jo teniem pendent anar al Teatre Apolo de Barcelona per veure la representació de La Ratonera d’Agatha Christie al Teatre Apolo. Mig any després per fi hi vam poder anar, després de rebuscar un forat a l’agenda, i vet aquí la meva opinió.

2-LR-banner-home-apolo-960x340

Primer de tot us fico en antecedents. Aquesta funció teatral portal més de 60 anys en cartell a Londres, és tot un clàssic on hi han participat alguns dels actors més destacats del panorama actoral anglès. Jo personalment conec l’obra a través de la seva lectura, una gran novel·la curta de la reina del crim, i la seva versió en ràdio teatre que va emetre un Nadal, fa molts anys, Catalunya Ràdio per Nadal. És un d’aquells casos en que tot i el temps passat des de que vaig gaudir-la encara recordava força bé la trama i situacions.

Però anem a aquesta nova versió. Primer de tot destacar l’escenografia, molt aconseguida i amb recursos visuals curiosos i que ajuden a fer més cinematogràfica la història. També excel·lent el treball de llums que aconsegueix dotar a la història d’un aire misteriós molt seductor.

Pel que fa al guió crec que hi ha moments que funcionen perfectament i en canvi, quan busca força l’enginy cap a un humor molt populista, falla. Va haver moments molt reiteratius i diàlegs que quasi semblaven copiats i enganxats de nou. Era fàcil seguir la trama, potser massa i tot, i sembla que hagin volgut apostar per agradar a un públic molt genèric amb molt, massa, humor i donar tot l’argument mastegat a l’espectador.

laratonera

El càsting, potser és un dels grans errors. Sembla que per donar publicitat extra a la funció hagin apostat per cares conegudes de la petita pantalla, que al actuar al costat d’actors amb molta vida damunt els escenaris, queden en ridícul. Només una dada: dels vuits personatges de la obra quatre són interpretats per actors d’ El cor de la ciutat. El pitjor cas de tot plegat, i que serveix com a exemple, és la Mariona Ribas, que pot ser una molt bona actriu treballant en cine i televisió, però que damunt l’escenari no funciona. Una interpretació acartronada, sense projectar la veu i una impostor en general feien que cada vegada que ella agafava protagonisme el teu cervell decidia desconnectar. En canvi la Isabel Roccati i el Xavier Bertran, entenen i saben dotar amb la seva experiència de personalitat pròpia als seus personatges. I per damunt de tots Joan Amargos, el més jove de tots, es menja l’escenari cada vegada que apareix amb un gran treball de gesticulació, tempo i recitació. Simplement espectacular.

En resum, una obra amb punts molt destacables però que es queda a mig gas pel desig d’agradar a tots i tothom.

 

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: