Skip to content

X-Men: Días del futuro pasado

06/12/2014

Nova pel·lícula de superherois d’aquest any, i com ja sol ser habitual, es diu d’ella que es tracta de la millor del gènere. Hi ha gent que és més prudent i diu que simplement és un bon film, potser dels millors de la saga, això sí. Què en penso jo? Doncs primer faig un petit resum de l’argument i després t’explico.

En el futur el planeta està dominat per Centinelas, robots gegants que en un principi tenien que eliminar als mutants però la cosa es va embolicar i la Terra feta una merda. Per solucionar un grup de mutants, un equip on han unit forces Xavier i Magneto, decideixen enviar la ment de Lobezno al moment en que es va aprovar la creació d’aquest robots gegants, concretament el 1973. El Lobezno d’aquella època es desperta amb la ment del futur (ja us heu perdut?) i amb l’ajuda dels joves Xavier i Magneto intentarà canviar la història per salvar el futur.

Després d’una primera trilogia amb un episodi final que va deixar mal gust de boca semblava ser el punt i final a les aventures mutants a la pantalla gran. Tot i això ho van provar de nou amb un film en solitari de Lobezno, que va fer diners, però que no va acabar d’agradar. Suposo que per no perdre els drets i fer-ho barat Mathew Vaughn va dirigir X-men: primera generación, on s’explicava la història dels joves Xavier i Magneto i de la seva relació d’amor/odi ( i aquí podeu pensar el que volgueu). El cert és que tot i estar ambientat als 60’s, tenir un repartiment nou de cap a peus i explicar una història inventada la cosa va funcionar molt bé. Segons el meu parer la millor de la saga, o quasi. La Fox va decidir seguir explotant la idea, però el director va saltar del projecte, i va tornar a casa Bryan Singer, el director de les dues primeres entregues, qui ha ajuntat en el nou film als actors que va dirigir en el passat i aprofitar les seves joves encarnacions per adaptar el popular còmic.

La idea és bona, els ingredients també i el cuiner ja ho va fer bé fa temps; què pot fallar? Doncs les proporcions i el director, que sembla que s’ha fet vell. Vet aquí.

Lobezno: Hugh Jackman ÉS Lobezno, almenys pel gran públic. Ha agafat el personatge i tot i partir d’un referent conegut, no popular, l’ha re-convertit a la seva manera de ser. I no hi tinc cap problema, m’agrada, tot i que mai l’han sabut aprofitar del tot. Aquí han volgut aprofitar l’estima que els espectadors li tenen per convertir-lo en quasi el protagonista. I molt mal fet, el personatge no aporta res a la trama, o més ben dit, el mateix que qualsevol altre podria haver fet. La seva primera escena en el passat és genial, però a partir d’allà no afecta en res a la trama. Llueix tipus, fa alguna brometa i ensenya les urpes. Res més, més hagués valgut centrar-se absolutament en el joves Xavier, Magneto i Mística i deixar-se de regal (trivials) al públic.

La casta: com diria en Pablo Iglesias. Patrick Stewart i Ian McKellen apareixen poc en pantalla, i lo poc que hi apareixen, per a servidor, és amb el pilot automàtic. Han vingut per estar en companyia dels vells amics durant el rodatge i poc més.

La fotografia: aquí era una bona oportunitat per lluir-se, i no. Amb les escenes del futur no m’hi fico, no m’agrada el disseny en general que li han atorgat, però en el passat hauria agraït un xic més de treball, un to més apagat o granulat. Només hi trobem alguna cosa així a les escenes suposadament extretes d’arxiu. I tampoc és per tirar coets.

Errors: hi ha molts punts, simples, de la història que no encaixen; grinyolen i et fan desconnectar. Que tothom parli d’ADN ( un concepte força desconegut en aquella època), que la tecnologia dels Centinelas surtin del no res (podrien haver explicat alguna cosa més referent a Trask) i demés punts no importants però que ajuden a dotar de realisme a la història són menystinguts.

El ritme: Singer mai ha sigut un mestre en aquest tema, però era molt puta i feia que tota paraula que sortia de la boca dels protagonistes et tenia enganxat a la cadira. Aquí, al voler contar de més, és perd i fa que no quedi remarcat que pensar cadascú o centrar-se absolutament en la trama. Malament anem.

L’ego de Singer: aquí el director ha volgut pixar-se damunt de l’obra de Vaughn. Que a l’anterior pel·lícula Xavier queda invàlid? Doncs jo me l’empesco per fer-lo caminar de nou. Que Mística acabava amb Magneto? Doncs jo ho canvio. I així mil vegades. Ho podria haver fet, però amb un argument de pes, però al senyor li ha vingut en gana dir que és ell qui mana i punt. I així anem, amics, així anem.

Nota: 7 sobre 10.

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: