Skip to content

TRANSFORMERS: LA ERA DE LA EXTINCIÓN, de Michael “fucking” Bay

08/15/2014

A cada nova entrega aquesta saga ha rebut pitjors crítiques. Curiosament, a nova pel·lícula major receptació. L’antiga batalla de crítics contra públic, amics. Quan uns s’estiren els cabells per l’acumulació d’escenes sense sentit els altres celebren com bojos l’aparició de dinobots. I el problema es pot resumir en la seva primera entrega. Si feu memòria, el que més es destacava de la producció, era la presència d’Steven Spielberg com a productor. Era un projecte personal seu pel qual va agafar un director d’encàrrec, Mr. Bay, que li va semblar que era l’home indicat per retratar l’espectacularitat que respirava la proposta. I la va encertar. Aquell inici de la saga era un film a mitges, una primera part deutora d’Spielberg ( nano jove i perdedor que es troba amb lo fantàstic ) i l’altra era més Michael Bay ( llum, foc, destrucció). La formula va funcionar, és evident, però a partir de llavors fou Bay l’autor de la resta de seqüeles, deixant de banda els toc Spielberg per saturar a l’audiència amb personatges ridículs i arguments foradats però a canvi d’exagerar fins a nivells mai vistos l’espectacularitat per se. I en aquest cas, això és el que funciona. Segurament un bon guionista dotaria a tot plegat de sentit, però per seny s’haurien de retallar multitud de coses que restarien poder d’atracció de cares a l’audiència. O et cuides passant els dies al gimnàs o ets una rata de biblioteca esquifida, no hi ha temps per tot. I servidor sap gaudir dels seus dos col·legues, a vegades quedo per fer un cafè amb el llest de la classe per parlar de cinema d’autor i d’altres vaig a fer birres amb un croissant i que m’expliqui com tunejarà el seu cotxe o persegueix a la secretaria del seu gimnàs.

transformers_4_age_of_extinction

Així doncs, trobo que anar a buscar pegues a un film com aquest és perdre el temps. No enganyava a ningú el seu tràiler: més del mateix, però ara amb dinobots. I com que estic fart de veure critiques contra ella he decidit destacar el que més m’ha agradat d’aquesta nova entrega. Estic foll, ho sé.

Relleu humà: Megan Fox ja va fotre el camp a la tercera, ara s’ha apuntat a Tortugas ninja, i ara que el fill d’Indiana Jones també ha fet les maletes, tenim un trio protagonista que aporta un xic d’aire frec. Val, potser cap d’ells tres guanyarà mai un Òscar, però ells estan quadrats i ella està bona. Queden bé en pantalla i em crec perfectament que uns rednecks creïn lligams amb robots gegants. Qui si no podria? Dels secundaris què en puc dir… que Tucci s’ho passa teta fent d’Steve Jobs tocat de l’ala, i de pas, emportant-se un bon feix de bitllets a la butxaca. Això és delirant, amics, i ell ens ho fa patent.

La història de la conspiració: si una cosa em fot gràcia de la saga és que últimament s’han encaparrat en barrejar la història de la humanitat, el descobriment de la Lluna i ara l’extinció dels dinosaures, i entronca tot plegat amb els programes d’Iker Jiménez on tota persona amb poder, ja sabeu, amaga la veritat. Deliri absurd en estat pur.

Nicola Peltz, protagonista del film. "Hola, tinc 17 anys i això que penses és delicte"

Nicola Peltz, protagonista del film. “Hola, tinc 17 anys i això que penses és delicte”

Ca maco: si una cosa té clara Bay és que la cosa ha de lluir. Si tots és absurd que almenys serveixi per fer gaudir els nostres ulls, oberts com plats, durant tota la cinta. A qui li importa una merda el motiu pel qual els humans ajuden a robots gegants quan pots veure un pla “introspectiu” de Wahlberg en el seu porxo amb una posta de sol de fons i els arbres convertits en ombres perfectament definides donant relleu a la imatge?

El tempo: ara càmera marejada, ara càmera lenta, ara un picat per saltar a un contrapicat que es converteix en un tràveling panoràmic. BOOM! El director sap atrapar-te no només amb les imatges, també amb la seva màgia al encaixar-les amb mestria. Aquest senyor la sap llarga. En quasi tres hores de duració només vaig mirar una sola vegada l’hora, i concretament, degut a la meva bufeta que ja estava a punt d’explotar. Si per mi hagués sigut m’hauria tragat tres hores més.

Cinema en estat pur: tinc una teoria. El cinema ens ha de servir per creure en lo impossible. D’un drama humà en pots fer un documental, si s’escau, però el cinema de ficció és un porta oberta que ha de servir per fer-nos desconnectar de la misèria del dia a dia. Jo mai veuré, crec, un robot gegant fotent-se de pinyos amb un altre robot gegant amb forma de triceratops. Lo més aprop que mai estaré d’aquest fet serà tancant-me en una sala de cinema,i només per això, ja em val la pena.

Esperant la RENFE

Esperant la RENFE

El millor: que tots els seus responsables saben que allò és una flipada exagerada, i en lloc d’avergonyir-se ho celebren.

El pitjor: que calgui una justificació, argument, per aquest deliri. Jo fos d’ells, quan lis demanin una sinopsi els mitjans especialitzats, els enviaria una foto d’una tia en biquini acariciant un dinobot i una explosió de fons.

Nota: 8 sobre 10. I un vuit, concretament, en honor als pebrots de Bay.

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: