Skip to content

PAYBACK, de Brian Helgeland

08/29/2014

220px-PaybackPosterEn plena febre per l’obra de Donald E. Westalake he decidit recuperar un film que em quedava pendent i que es tracta d’una de les adaptacions de The hunter, altrament dit, A quemarropa.

Com que ja vaig explicar l’argument aquí mateix fa res passo de tornar-hi o fer un “copy/paste”.

Intentar valorar una adaptació a la gran pantalla és complicat, més si t’acabes de llegir la novel·la fa res. Podria parlar de les virtuts cinematogràfiques de l’obra o sobre com s’ha traslladat el text al cinema. Les dues opcions són acceptables, però finalment m’he decidit per la segona.

fhd099PBK_Mel_Gibson_022

Comencem pel principi. Mel Gibson no és Parker, i aquí, els mateixos responsables ho fan patent canviant-li el nom pel de Porter. No sé si es tracta de qüestió de drets o simplement volen marcar-se una distància vers el llibre. Els canvis respecte la novel·la són múltiples, tot i que intenta mantenir el respecte cap a l’estructura i el to, tot i actualitzar-lo pel temps present. El problema és que el film es va realitzar el 1999. Què vol dir això? Que Holywood no sabia cap a on tirar, i encara menys amb el cinema negre. El temps clàssic havia mort, la revolució dels 70’s també i el que més havia influenciat al gènere en els últims temps era l’obra de Tarantino. Tot i que el director, el guionista de L. A. Confidencial, és un devot del gènere aquí flirteja amb la moda del moment i aprofita per aportar personatges esperpèntics i un punt d’humor negre. Precisament això és el que més grinyola de tot plegat. La contundència i fredor de l’obra original es veu distorsionada per afegitons que distreuen més del que aporten. Porter acaba caient simpàtic per culpa d’acaparar més virtuts que defectes, els secundaris tenen un fort component còmic i alguna situació pretén més despertar un somriure que impactar a l’espectador.

6834

Però si parlem del film com a obra independent hi podem trobar molts coses a destacar. La fotografia té personalitat pròpia (tot filtrat en blau), la banda sonora farcida de temes interpretats per crooners és molt agradable i el muntatge, tot i alguna cagada, és acceptable.

En resum, un hardboiled a mig camí entre el classicisme i els nous aires que es respiraven per aquells temps.

Nota: 7 sobre 10.

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: