Skip to content

ANNABELLE

11/09/2014

Expediente Warren (o The Conjuring) va suposar tot un sleeper. No només va catapultar a James Wan a projectes majors a Hollywood, en concret la setena entrega de Fast and Furious, també va popularitzar la parella de parapsicòlegs en que es basa el film, i a més, va convertir en tota una celebritie a la nina que ocupa el pròleg del film: Annabelle.

fenomenos-paranormales-annabelle

Annabelle, la Barbie dels hipsters.

La productora va tardar res en decidir donar-li un spin-off propi per explotar una possible saga. Com que Wan tenia l’agenda ocupada, es van fer amb la direcció d’un home de la seva confiança: el seu director de fotografia i director de El efecto mariposa 2 i una de les entregues, ja pura sèrie b, de Mortal Kombat. La resta dels elements semblants a l’anterior (actors pocs coneguts, pressupost ajustat, bona campanya promocional) i a esperar omplir les sales/butxaques molt fort.

Una jove parella esperen el seu primer fill amb il·lusió i felicitat absoluta, però ai!, aviat les coses es torcen una el marit regala a la seva dona una nina que fot por. Amb aquella cosa, lletja com un moc penjant de la punta del nas del teu interlocutor, dins de casa no paren de passar desgràcies i tot i tirar-la a les escombraries ( a quin cony de contenidor van les nines? El groc? Orgànic? Ves a saber…) la mala puta articulada es presenta de nou per seguir donant pel cul.

Com a concepte tot semblava de puta mare. Una pel·lícula amb l’esperit de Wan i centrant-se en el millor punt del film Expediente Warren, la puta nina. Llàstima que a l’hora de la veritat ens trobem amb una decepció. Tot i que la crítica ha defecat sonorament damunt del film, si som un xic racionals, es tracta d’una pel·lícula de qualitat mitja dins el panorama actual del gènere, en concret del comercial. Xarrupa de tots costats i intenta crear atmosfera, però quan toca espantar de debò acaba tirant de recursos sobats (flaixos d’imatges, cop sonors,…) i per resoldre tot plegat s’ha de recórrer a Déu per plantar cara al mal. Aquí els seus responsables s’han vist masses vegades La semilla del diablo i El exorcista, i en lloc d’intentar comprendre els mecanisme que utilitzen per incomodar/espantar, acaben copiant conceptes de menor importància.

annabelle2

Tot i això, amics, com diu Tarantino, sempre es pot aprendre alguna cosa de qualsevol film, per dolent que sigui. En aquest cas em trec el barret i aplaudeixo de peu l’escena, quasi a l’inici, on es produeix el primer assassinat i dos components d’una secta entren dins la casa dels protagonistes. Aquí el seu director es llueix, plasmant un terror real, filmat càmera en mà, que realment inquieta. El terror de ser assaltats a la nostra pròpia casa per éssers humans, res de monstres ni pollades, folls i assassins et fa empatitzar amb la protagonista.

La resta? Per oblidar.

ANNABELLE

El millor: l’escena que acabo de mencionar, que m’ha deixat més mal cos que tot Expediente Warren.

El pitjor: masses coses, però una que m’ha empipat, i molt, és lo poc realista que és la recreació dels anys 60’s. Per molt poc pressupost que tinguessin podria haver estat més treballada.

Nota: un 6 sobre 10.

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: