Skip to content

TRUE DETECTIVE, el Rei Groc va despullat

03/02/2015

Al voltant d’aquesta sèrie de vuit capítols de l‘HBO s’ha creat una àuria que encara no m’explico. A veure si escrivint en trec l’entrellat de tot plegat.

El meu primer encontre directe amb ella va ser quan es va estrenar. Em vaig veure el primer episodi, ja rodejat de crítiques escrites amb una mà, i em va decepcionar. No em va desagradar, és més, la vaig trobar molt ben feta, però no estava a l’altura del seu hype. M’esperava un nou sostre en la ficció televisiva i alhora de la veritat era una gran sèrie, amb els seus pros i contres. Allà ho vaig deixar.

Però la sèrie va anar avançant i tot al meu voltant semblava obligar-me moralment a tornar-hi i donar-li una segona oportunitat. Li han dedicat articles infinits, podcasts enters i recollit un fotimer de premis (tot i que menys dels que molts es pensaven).

Al final aquest passat cap de setmana he decidit fer-ne una marató i matar el tema d’una vegada.

Les conclusions segueixen igual i augmentades. Molt bona, però no genial.

Com que s’han analitzat mil vegades les seves virtuts, tampoc hi podria aportar res de nou, salto directament a destacar-ne el que per a servidor no acaba de rutllar-hi.

Matthew-McConaughey-and-Woody-Harrelson-in-True-Detective-Season-1-Episode-1

Una novel·la que és una sèrie.

El creador d’aquesta producció és un semi desconegut. Nic Pizzolatto va escriure un parell de capítols de The Killing i Gavelston, una novel·la que sembla tenir molt punts de contacte amb aquesta proposta actual. Potser algun dia me la llegiré. Tinc la intuïció que potser m’agradarà més que no pas la sèrie dels dos detectius. Per què? Perquè aquesta ficció em dóna la sensació que és una bona novel·la adaptada correctament a la petita pantalla. La novel·la negra americana té un fort component de crítica sempre conduïda pel seus protagonistes, que avancen en la investigació mentre reflexionen sobre tota la merda que els rodeja. I en aquests vuits capítols, que sumen 8 hores, sembla que vol sortir constantment aquesta idea però mai s’acaba de materialitzar. Els protagonistes torturats, una zona decadent i poders fàctics movent els fils en silenci. Tot això hi és però no acaba d’explotar. La investigació sembla ser una mera excusa per xerrar en veu alta amb diàlegs pedants que m’han fet desconnectar en més d’una ocasió. En la ficció audiovisual o apostes clarament per la imatge o per l’exposició verbal, ambdós alhora costa molt que funcionin. Aquí queda descompensat.

La parelleta.

Dos molt bons actors que ho donen tot interpretant dos personatges que no aporten res. En Matthew es deixa la pell, i el pes, donant la vida a un personatge parit per agradar. Fa unes dècades hauria sigut un amant de la ciència que desafia a l’autoritat; ara que els CSI‘s ja són multitud aposten per la filosofia, i si parla és per recrear un Paulo Coelho ianqui. És molt interessant, però treu temps a la narració. Per la seva banda en Harrelson interpreta a un personatge més humà, ple de de defectes terrenals, i que serveix de retrat del millor i pitjor de la societat actual. I no tinc problema en que els dos protagonistes estiguis carregats de traumes, el problema és malgastar massa temps en ells dos, amb els qual costa empatitzar mínimament, convertint les víctimes en simples noms. Potser dotar de més passat a les noies assassinades hauria enganxats més emocionalment a l’espectador, que al cap i a la fi és el que pretén qualsevol història. I no, no em serveix el recurs fàcil de dir que les víctimes en realitat són els dos investigadors.

true-detective-S01-about-16x9-1

El final.

Acabar una història és una merda, pel seu creador i pel seu consumidor. Fa anys hi havia un pacte no escrit entre els dos: el desenllaç serà bonic i feliç. Això ja està caducat. Ara ja no ha de ser així per obligació, pot ser un final tràgic, però sempre sempre sempre ha de marcar. L’autor pot triar escollir entre dues opcions:

-Deixar-ho tot ben lligat i tranquil·litzar a l’espectador/lector.
-Impactar al lector/espectador.

Aquí res de les dues. Després de carregar d’èpica l’inici del final ens trobem que simplement uns quants trets contra un rednerd és on es talla la narració. Doncs molt bé. Que aposta per deixar un final agredolç? Val, però no queda definit. Que no creu necessari explicar més enllà dels fets pràctics? Doncs vaja, si és així millor no haver recargolat tot tant, no? Si volia deixar palès que els poderosos mai acaben perdent es podria haver esplaiat un xic més, centrar més el missatge. Ja començo a estar cansat de veure investigadors en emplaçaments rurals enfrontant-se contra “paletos” però que en realitat saben que s’hi amaga molt més.

True-Detective-wallpapers-4

I ja acabo.

Tècnicament impecable. Interpretativament notable. Genèricament compleix. El focus a la història desvirtua tot plegat.

Deixeu d’aplaudir, que us sangren les mans, que el Rei va despullat, i tots ho sabem.

Nota: 7 sobre 10.

Advertisements
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: