Skip to content

POLTERGEIST (2015) i una petita reflexió sobre el cinema dels 70 i 80’s.

10/17/2015

Poltergeist-823180622-largeA vegades la nostàlgia pot ser mala consellera.

Jo no vaig créixer amb Poltergeist. Vaig tardar relativament força a veure-la. Abans d’arribar a ella vaig llegir molt sobre el film. Entrevistes, reportatges, assajos, reportatges, curiositats,… Un cop vista em va deixar fred. El hype se l’havia menjat. Era cert que tenia molts punts interessants, però no em va impactar. Potser haver vist ja moltes històries deutores d’ella va fer que no tingués el mateix impacte que sí van rebre els espectadors en la seva estrena. O potser, simplement, és que no fa por.

Aquest boig diu que un dels clàssics del gènere de terror no espanta?

Més o menys, m’explico.

Finals dels 70’s i 80’s. Si per una cosa em queda representada aquella època és pel mestissatge de gèneres. Comencem a desaparèixer, i de manera contundent, els enclavatges. Tot és una barreja. Spielberg i Lucas fan que l’aventura i la comèdia s’ho mengen tot. Són com zombies mossegant a tots aquell que corre per allà. El terror no se’n va escapar. Aquest va veure múltiples mutacions. Vet aquí un exemple.

Terror + comèdia = Cazafantasmas.
Terror + conte infantil = Gremlins.
Terror + dibuixos animats = Evil Dead.

I així fins quasi l’infinit. Com per exemple aquest cas. El Poltergeist de Tobe Hooper i produït per Spielberg veu poderosament de la fantasia. Tots i que les primeres senyals d’una entitats (o més d’una) sí que poden semblar extretes de casos documentats, però en cert punt ja comencem a entrar en un vessant més fantàstic que terrorífic. Això no la converteix en un mal film, no vull que us emporteu aquesta idea, simplement argumento que es tracta d’un experiment interessant, però que no connecta amb mi.

poltergeist-remake-2015-screenshot-kennedi-clements-madinson-bowen-tv-hands-ghost1

A L’hora de fer el remake, ara m’he enrecordat que venia a parlar d’això, s’han mantingut tots els elements. La fidelitat és considerable. Respecta molt a la seva mare i no s’atreveix a sortir del terreny acotat. No arrisca. Estèticament és preciosa, així de clar, i el director té pols suficient per no fer-nos apartar la vista de la pantalla ni un minut. Els actors compleixen, els efectes digitals estan ben aconseguits i tot plegat funciona, però no marca. No et deixa una ferida en el subconscient. Simplement funciona. L’espectador que arribi virginal a ella la gaudirà. Qui va veure la original en el seu moment li semblarà avorrida. Qui va veure la vella tard i ara s’enfronti amb aquesta li semblaran ambdues dos films més que entretinguts.

El millor: Sam Rockwell.

El pitjor: La recreació de l’altre món.

Nota: 7 sobre 10.

Fitxa tècnica a IMDB.

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: