ACOCOLLONA’T 2015: DIA 1

Tret de sortida a la cinquena edició. Després d’una consolidació clara a les dues anteriors entregues en aquesta els seus organitzadors donen un pas endavant. No només s’allarguen els dies de projecció, distanciant-se de les festes de Sant Narcís, també s’inclouen unes quantes propostes noves com són: dos estrenes cinematogràfiques, una presentació literària i una xerrada sobre el món de la ciència ficció conjuntament amb la organització Ter-Cat.

Però ahir era l’apertura, i toca parlar d’això, del demés ja hi haurà temps de fer-ho.

Vorejant les nou del vespre una gentada es va aplegar als Cinemes Albèniz Plaça. En el hall els esperava el photocall de rigor, l’stand amb merchandising i les cares conegudes que es retroben fidelment en el marc del festival. Després de les abraçades i posar-se al dia va ser hora d’entrar dins la sala plena a vessar.

La presentació va córrer a càrrec de la Marta Prieto i en xxxx (no recordo el seu nom, així que si algú el sap que m’ho escrigui als comentaris i omplo el buit) David Estany (conegut pel seu paper a El secreto de Puente Viejo), que amb sentit de l’humor ens van exposar tot el que ens espera en aquesta cinquena entrega de l’Acocollona’t i , a més, donar pas al David Ruiz i Miquel Casals per presentar les seves obres. Curiós el cas del primer; en aquest any ha estrenat curtmetratge, editat la seva primera novel·la i és un dels organitzadors del festival. Amb tot dit hora d’apagar les llums i comença la funció amb un seguit d’obres fora de concurs.

NINJA ELIMINATOR, de Mathieu Berthon.

Fals tràiler, que seguint l’estela de Kung Fury i Turbo Kid, fa un sentit homenatge a tots els subproductes que van ocupar les lleixes, i cors, de tots els videoclubs. Policies, ninjas, efectes especials de “pacotilla” i arguments impossibles concentrat en poc més de vuit minuts. Aquesta revisitació d’aquells temps entre paròdica i nostàlgica, que poc a poc es converteix en moda, però corre el perill de saturar als cinèfils pop. Aquesta peça en qüestió va fascinar als més virginals en el terreny, però els que ja se n’han empassat unes quantes els pot deixar un xic freds.

OUIJA FILIPINA, de Jordi Romero.

Un dels més importants directors del gènere a casa nostra, guanyador del Festival de Sitges, ens va aportar una proposta arriscada però que va funcionar. El títol no enganya, i ens trobem una idea força vista però, que al canviar la nacionalitat dels seus protagonistes, adopta un to surrealista que et roba el somriure.

VOSTOK, de Miquel Casals.

Un nom intocable a casa nostra lligat al fantàstic és en Miquel, que aquí ha fet, de nou, un salt mortal i se n’ha sortit amb èxit. Una estació espacial russa en plena guerra freda, i un fet del passat unint a dos actors en dos únics escenaris. Sembla missió impossible, no? Doncs funciona, no només pels aspectes tècnics, impecables, ja que també agafa força amb les actuacions, genial Macarena. I tot fet aquí. Per aplaudir.

DEL INTERIOR, de David Ruiz.

El director segueix creixent. No només s’ha diversificat traient al mercat la seva primera novel·la, El crit de les ultracoses, a més ha sabut treure’n profit no fent-ne el típic book tràiler i ha apostat per fer un curt basat en l’univers presentat en aquesta. Amb una imatge molt potent i un score atmosfèric amplia el seu univers amb una història curta que et deixa amb ganes de més. El somriure final de la protagonista, una brillant Marta Prieto, se’t queda gravat a la memòria.
OSCAR DESAFINADO, de Mikel Alvariño.

Potser la peça més rodona de totes les que s’han pogut veure aquesta nit. Una història d’amor amb tocs fantasmagòrics que en realitat és una comèdia. Aquí hi encaixa tot de manera natural, dominant el tempo en tot moment, ajudat d’un bon muntatge i interpretacions, que la converteixen en una d’aquelles propostes que circularà triomfalment de festival en festival. N’estic segur.

PULSIÓN SANGRIENTA, de Gerard Tusquets.

Va agradar, i molt, al públic, però servidor es va quedar fred. El punt de partida és força original, però els ingredients no acaben de funcionar. Els gags, l’estètica, les interpretacions i els diàlegs xoquen els un amb els altres sense èxit. Però ja us dic, potser és cosa meva.