ESPECIAL JAMES BOND: TRET DE SORTIDA

A partir d’avui, i fins l’estrena de la nova entrega de l’agent secret, servidor dedicarà un post diari en aquest modest bloc a la figura cinematogràfica sorgida de la imaginació d’Ian Fleming. Són molts anys al seu costat, animant-lo des de la barrera, i tinc un deute vital amb ell. Pocs més personatges ficticis han sabut connectar d’una manera tan directa amb servidor. Més de 50 anys d’aventures cinematogràfiques són una bona excusa per retra-li un petit homenatge.

Ha arribat l’hora. Enfundeu-vos l’esmòquing i pugeu a l’Aston Martin. Us conduiré per un viatge fascinant ple de terres exòtiques, fascinants malvats i precioses dones. Segur que et divertiràs.

JAMES BOND I JO

Diria que el meu primer contacte directe amb James Bond es va produir de ben menut, no concreto edat ja que sóc fatal en el tema edats, ja sigui la dels demés o la meva. Recordo que va haver un estiu que TV3 es va dedicar a amenitzar cada tarda dels capS de setmana amb un entrega de l’agent britànic. Jo llavors era massa patufet per prestar-li gaire atenció absoluta, però em va quedar marcat a foc en el cervell els seus crèdits inicials: música sinuosa amb dones despullades ballant. Sabia que aquells dos factors eren agosarats, provocant una atracció/repulsió dins meu totalment inexplicable. L’adjectiu sensual no formava part del meu limitat vocabulari per aquell temps.

La segona presa de contacte amb l’agent amb llicència per a matar va ser gràcies/culpa del Club Super 3, que ens els seus inicis va servir-nos una sèrie de dibuixos animats anomenada James Bond Jr. Des de la seva emissió no l’he tornat a veure, tot i que la seva sintonia encara ara a vegades m’assalta a la meva discoteca cerebral, però ara amb la distància m’adono que era una explotació de l’univers cinematogràfic adaptada per un públic infantil. L’agent no hi feia acte de presència i el protagonisme requeia en el seu nebot, que afrontava aventures arriscades arreu del planeta sense despentinar-se (cosa dels gens) i s’enfrontava als mateixos enemics que el seu oncle, entre ells el mític Tiburón.

El punt d’inflexió va ser l’estrena de Goldenye. Pel 1995 ja era un cinèfil amb carnet. No només fan absolut de Tarantino i Hitchcock, també era una petita enciclopèdia amb potes que llegia tot el que podia atrapar relacionat amb el setè art i habitual de tots els videoclubs de la ciutat. Tenia referències sobre el personatge creat per Ian Fleming, però no va ser fins que vaig veure un tanc travessant una paret al so parit per John Barry quan vaig obrir els ulls, literalment, i comprovant la pell de gallina en que havien mutat els meus braços, vaig adonar-me que volia entrar en aquell univers.

Aquí es va acordar un pacte entre cavallers: Bond ompliria desenes d’hores de diversió la meva vida i jo a canvi aprendria tot el que em fos possible sobre ell. Per aquells temps Internet era no més que un somni, així que a través d’hores de recerca a la biblioteca vaig anar buscant-ne informació, llegir les novel·les, escoltar els cd’s amb les bandes sonores i mirar els seus films del cànon, els que no ho eren i les paròdies.

Ara sé que les seves pel·lícules formen la saga cinematogràfica anglesa més important de la història ( per tamany, repercussió i història), que s’ha adaptat al pas del temps sempre amb un èxit considerable (quan sembla que s’apaga la flama ressorgeix amb encara més força) i que, simplement, ser còmplice de les seves aventures t’aporta una diversió única que enlloc més trobaràs.

Estimo a Bond. Ell és capaç de realitzar tot allò que jo només puc somiar; i que per falta de valentia, mitjans o temps mai podré aconseguir. Guanya als dolents, atrau a les dones i a sobre sempre surt vencedor de tot allò que es proposa quasi restant-li importància. Si hi ha res millor que lluitar i acomplir els teus objectius és, sense dubte, ser James Bond.

Llarga vida a 007.