REGRESIÓN, d’Alejandro Amenábar

Dissabte a la nit. Després d’una dura jornada laboral arribo tard a casa, sopo i em disposo a mirar una pel·lícula. De les opcions disponibles opto per Regresión, film d’Alejandro Amenábar que en la seva gestació tenia molt bona pinta i que quan vaig començar a rebre els primers imputs publicitaris vaig ensumar-me que allò seria un bluf. No sé si vaig ser l’únic, espero que no, que es veia a venir el final “sorpresa”. Sinó és així, als deu minuts ja sabreu com acaba. Jo l’acabo de veure i porto un cabreig al damunt que no m’aguanto. No entenc com una persona que va demostrar al principi de la seva carrera ser un bon narrador, que t’atrapava amb mà ferma a a acabat perpetrant aquesta pel·lícula. Si ara tingués al Senyor Amenábar li explicaria aquestes quatre cosetes, només referides al guió.

Començo:

El protagonista: que el pes de la narració recaigui en un personatge flipat fa que l’empatia amb l’espectador no existeixi. En cas de fer-ho, poc recomanat però algú amb enginy se’n pot sortir, fes que quedi patent. Que les seves accions tinguin contrapunts forts que ho faci patent. També pensa que ha de partir d’un punt per anar ascendint; cosa que aquí no passa, és un flipat de bon principi i ni sabem d’on ve aquesta personalitat. Aquí no hi ha context per a ell, per a la societat i els secundaris sí. Per què?

El somnis: és un recurs, que personalment, odio. És una carta blanca per impressionar a l’espectador però que al cap i a la fi és un engany. Aquí te’n serveixen unes quantes racions. Per demostrar la baixada als inferns del protagonista hi ha moltes més maneres de fer-ho. Clar, potser caldrà fer més revisions del guió i trencar-s’hi les banyes, però cony, per alguna cosa et paguen per escriure.

La investigació: quan tot es basa en un procediment policial basat en interrogatoris i tothom et diu exactament el que vols escoltar no veig quin sentit té explicar aquesta història. No hi ha misteri. Si no hi ha misteri no hi ha tensió. Sense tensió no hi ha atenció. Sense atenció acabes consultant el Facebook mirant fotos de gent borratxa sortint de festa. Cas verídic.

L’apunt final:un cop desemmascarat el responsable de tot plegat no cal que ens vomitis a la cara tot plegat. Si ja es veia a venir de bon principi sembla que te’n cardis de nosaltres, els espectadors, si en repeteixes de nou les conclusions argumentals. Ja que hi som simplement em miro els primers 2 minuts de la pel·lícula i salto als deu finals. No cal trama. Ni matar-se a fer una pel·lícula.

En resum. Sap greu que un paio que té la oportunitat de tirar endavant un film amb un pressupost acceptable i uns actors solvents acabi malgastant esforços per fer això. Amenábar, en concret, crec que té un potencial molt solvent per tirar projectes més arriscats formalment i alhora atrapar a un gran públic. Entenc que aquí feia un retorn als orígens després de patinades anteriors, però ja posats haver-s’hi implicat a fons. No?

Fitxa a IMDB