Skip to content

THE END OF THE F***ING WORLD

01/16/2018

TEOTFW_EP2_1.106.1.jpg

Netflix és un mar on et pots perdre a la mínima. I les xarxes socials no serveixen com a far. Tantes vegades he llegit lloances cap a sèries com Stranger Things… Però vet aquí que el molt respectable Miquel Casals, cineasta gironí, va penjar una il·lustració dedicada a aquesta petita producció britànica que em va despertar la curiositat. Les poques ganes de moure’m del sofà un dissabte nit (ai, l’edat) va fer la resta.

No en sabia res de la sèrie. Vaig petar-hi virginal. Ben fet. Sense cap tipus de hype he gaudit a cada minut. Ara jo seré el desgraciat que t’omplirà el cap amb esperances que no arribaran a bon port i m’odiaràs la resta de la teva vida. Doncs que et follin.

Amb tres pinzellades ràpides et puc explicar que la sèrie tracta d’un parell d’adolescent peculiars que decideixen escapar-se de casa i totes les peripècies que viuen durant el trajecte cap al no res. Res nou sota el sol, cert. I?

Com en totes les road movies el més important és el camí. Aquest recorregut serveix per veure un món en descomposició a través d’una mirada pura. Assassins, violadors, abusadors, farsants,… contra tots aquests mals s’enfronten involuntàriament els protagonistes adonant-se que de tot l’univers només val la pena la persona que tenen al costat.

nintchdbpict000359584158.jpg

Aquest plantejament rebel, però ja assumit per la industria, es veu reforçat, però, per un estil cru alhora que poètic. Tenim uns protagonistes exquisits reforçats per una direcció molt mesurada. Un càsting de secundaris immensos acompanyats d’un treball de producció excels. Un guió minimalista acompanyat d’una banda sonora i score certers. Tot, absolutament tot, hi llueix. Per què? Doncs perquè es sap una peça petita, quasi menor, i vol jugar aquesta lliga amb honor. Sabeu com costa trobar obres així?

end_of_the_f_world_0106

Però la cirereta del pastís, i no sé si comentada per algú, és el seu cant d’amor dedicat als norantes. Tot i basat en un còmic independent s’hi olora la flaire agradable d’un clàssic de qualsevol amant de Grant Morrison com és Mata a tu novio. Però i l’estètic? Deutora del cinema indie d’aquella època i picada d’ullet descarada a Amor a quemarropa. Però hi ha més, molt més, com l’score original ( ME CAGO EN TOT, EL SEU AUTOR ÉS LO PUTU GRAHAM COXON! ALS SEUS PEUS, JODER! ACABO DE FLIPAR AL VEURE-HO) amb reminiscències a Twin Peaks o aquelles esgarrapades a guitarra elèctrica també deutora d’aquella època. Tot és un viatge (no forçat) a aquells anys que ens van marcar a uns quants. Vet aquí la nostàlgia ben entesa i no com a la sèrie aquella de nens repel·lents que van amb bicicleta. Tu ja n’entens…

I fins aquí. No em penso allargar més. Que us follin.

PD: Es veu que en Pau Garriga ha publicat al seu bloc Director Frustrat una ressenya negativa sobre la mateixa. No hi aneu clicant aquí, d’acord?

 

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: