ACOCOLLONA’T. DÍA #4

Últim dia de curts a concurs. De nou la sala plena.

Aquesta jornada va ser força especial al contar amb forces obres d’autors d’aquí, així que la festa va ser encara més grans que en dies anteriors.

Faré un xic repàs al que s’hi va poder veure:

– Vols jugar amb mi (Pau Garriga / Girona / 4 min.)
Obra amateur, però que es nota fet amb el cor. Tot i que no ho he dit en cap moment, en aquesta ocasió, vull fer públic el meu vot. S’ho mereix, per l’amor que desprén cap al gènere i pel seu atreviment a donar el salt a participar al concurs. De moment ja l’han seleccionat i projectat. Un exemple a seguir.
– Hazlo (Marcos Fernández / Figueres / 6 min.)
Una història que es sosté a través de les actuacions dels seus protagonistes. Obra dura amb la qual el seu director abandona la comèdia per avançar amb pes ferm cap a altres temàtiques més profundes. Benvingut sigui!
– Sunset day (Josep Antoni Duran / Igualada / 15 min.)
Producció gran per una història encara més gran. El seu únic defecte és ser un curt, amb un xic més de metratge podria convertir-se en una producció digne de la cartellera.
– Bariku light (Asier Abio / País Vasco / 10 min.)
Bizzare. No puc dir més. Algú pot buscar-hi una crítica a la societat. Jo he trobat provocació amb un sentit de l’humor, que no negaré, m’ha encantat. Fan falta més curts d’aquest estil a l’Acocollona’t.
– La partida (Pitu González / Figueres / 6 min.)
Conec al seu director, i li he dit un parell de vegades: aquest curt m’hipnotitza. Una trama al·legòrica que dóna molt cos a una producció sense pressupost. T’atrapa i la podries veure mil vegades i mai et cansaries.
– Vencidos (Jose Manuel Meneses / BCN / 9 min.)
Comença bé, però quan comença a avançar et preguntes què cony hi pinta en un festival de gènere. De sobte l’aparició d’un objecte i no pots fer més que aplaudir fins sangrar-te els palmells de la mà. Genial.
– Hotel (Jose Luis Alemán / Madrid / 12 min.)
Producció gegant, però amb missatge. Ens vol contar una història amb cara i ulls i ho fa amb un tempo messurat. Digne dels millors festivals.
– Voice Over (Martín Rosete / País Vasco / 10 min.)
Una altra producció gran, que amb pocs elements sap com crear una sensació d’angoixa que et fa bategar el cor amb força. Com acaba és tot un cant a la vida que hem viscut tots plegats.
– El escondite (Andrés Curbelo / BCN-Uruguay / 12 min.)
A mi els falsos documentals m’agraden. Aquest ho és, i ben fet, però que peca de simplista. Saps en tot moment cap a on et vol portar. Inquieta? Força, però no ho remata amb la contundència que es mereixia.

Vistos, hora de votar.

Les mans dels concursants buscant la tortuga oculta amb els ulls tapats. Vam riure força amb les seves cares.

Després de la pausa habitual vam tornar a la sala per veure el nou concurs que ha parit en Paco. Caixes sorpresa on els tres participants van haver d’introduir la mà i descobrir quin objecte s’hi amagava. Molt Fairy per despistar i fer venir fàstics als pobres. Tot i que semblava que tindríem una estona llarga per gaudir de les seves cares, a més tenien els ulls tapats, van resoldre el misteri en un tres i no res.

L’staff de l’Acocollona’t. Tots refredats.

I ja per acabar la projecció de Jeepers Creepers, gran pel·lícula, però que em vaig haver de perdre per aquest matí llevar-me aviat i fer feina.

Avui toca xerrada amb Pep Prieto i Toni de la Torre sobre sèries de televisió de gènere al Museu del Cinema a les 8 del vespre. Ens hi veiem!