EL MINISTERIO DEL TIEMPO, un salt endavant.

Actualment TV1 és la millor cadena de l’Estat pel que fa a ficció. Fem un repàs a les seves últimes produccions: Águila Roja, Cuéntame, Isabel, Víctos Ros, Los misterios de Laura,… que, ull, poden agradar més o menys, però totes han funcionat força bé en audiència i és indiscutible que qualitativament estan un punt per damunt de la mitja estatal. A més, recordar que al ser una cadena pública les seves produccions busquen un ampli sector de l’audiència, que podem definir com a familiar, i això comporta que no arrisquin en productes més “adults”

Tot i tenir aquest currículum, la gent, i jo entre ells, es malfiava d’aquesta no aposta. Els motius:

-Semblar una còpia descarada de Doctor Who.
-El to de ciència ficció, que mai ha acabat de funcionar a Espanya.
-Un repartiment de cares poc conegudes.

Un cop estrenat el seu capítol pilot ens ha fet empassar les nostres dots de vident i somriure.

Doncs en part sí, és innegable, però va molt més enllà. Després del seu visionat, i confirmant les meves impressions amb les entrevistes que he pogut llegir i escoltar a l’equip, queda confirmat que els seus responsables estimen el gènere i han sabut beure de diferents llocs. Al pocs minuts, i per culpa d’un petó, em va venir al cap que la base de tot plegat era més deutora de Torchwood que de Doctor Who, tot i ser-ne un spinoff. També hi ha referències a productes ianquis i un fons nostrat de la historia de la pell de brau. L’esperit pot ser molt patri, però la influència màxima és anglesa. Per què? Per la màgia. A EEUU la ciència ficció és més pura que a Anglaterra. A les illes tenen un passat màgic que els va servir d’enllaç per aterrar la ficció científica, mentre que els seus cosins germans, al no tenir un passat establert i pur, juguen més amb els components basats en la ciència. Pot semblar una ximpleria, però aquest tret diferencial ens apropa més als britànics que als nord-americans, que a banda de lo esmentat, també comporta un toc d’humor cínic servit per la consciència de les accions equivocades realitzades pels nostres avantpassats.

Però ataco ja la producció per sí mateixa. Com comença a ser habitual últimament al nostre territori el guió funciona; tot i tenir tantes influències aconsegueix establir un to propi i marcat. Sap bascular entre els moments d’acció i drama esquitxant-ho amb els tocs humorístics. El treball de producció és alt: tant els escenaris, vestuari i maquillatge funcionen i on no poden arribar l’ajuda de la fotografia acaba de perfeccionar-ho. El treball interpretatiu és correcte, són els primers minuts de l’aposta, i potser falta que els actors acabin de trobar el punt als seus personatges, però en cap moment et treuen de lloc. I potser l’element que no acaba de rutllar és la direcció que no passa de correcte, massa funcional en ocasions.

I a partir d’ara? No sé si m’enganxarà, però espero que agradi. El seu èxit pot suposar una nova etapa en el treball de gènere a Espanya. La seva popularització pot obrir les portes a noves apostes que fins ara no tenien una excusa per treure el cap. Comença a ser hora que abandonem camps trillats i avancem cap a nous territoris ja recorreguts per altres països ja fa temps i hi busquem una veu pròpia. Però a saber, no podem viatjar al futur. El temps és el que és.